El 25 d'abril de 1707 les tropes de Felip V de Borbó van vèncer l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Aùstria en una batalla de la qual fa testimoniatge el grup musicovocal Al Tall en la cèlebre cantata Quan el mal ve d'Almansa. Aquella desfeta històrica significà la pèrdua dels Furs, expressió juridicopolítica de la sobirania nacional del País Valencià. Avui, els efectes de l'esmentat conflicte encara perduren per culpa, en gran part, de la deslleialtat de governs de tota mena. Aquests governs s'han reafirmat en l'Espanya una, única i uniforme -això sí, amb tots els condiments regionalistes i de simple descentralització administrativa- que esdevé no només estat, sinó una ideologia amb tendència a l'autoritarisme.


En els darrers anys, i també sota un rei Borbó, s'ha barrat el pas al feble redreçament nacional del nostre país amb actuacions i decisions maldestres. Recordem, a tall d'exemples, les penoses actuacions perpetrades pel Consell de la Generalitat Valenciana, o la concepció reduccionista que el govern central -de distint signe, però amb la mateixa idea d'Espanya- té del nostre àmbit nacional. La desnaturalització de l'Estatut de Catalunya a les Corts espanyoles i la parsimoniosa peregrinació del text pel Tribunal Constitucional constaten aquest fet. Alguns altres exemples marquen l'actualitat més immediata, com ara la marginació dels intèrprets en valencià, els enfrontaments amb la Universitat, les censures inquisitorials d'exposicions fotogràfiques, la destrossa urbanística en barris tradicionals com El Cabanyal, la vulgarització i reducció a la mínima expressió de la nostre llengua, la manipulació dels mitjans de comunicació públics, la depredació del nostre territori o l'activitat impune de grups xenòfobs pertot arreu.

El País Valencià no és etern, és clar. Fins i tot pot desaparèixer o quedar reduït a una mera denominació geogràfica, folklòrica i insubstancial. Això no és impossible, tret que els valencians amb més o menys consciència nacional fem front als intents d'anihilació, d'asfíxia quotidiana amb els quals pretenen neutralitzar-nos com a poble diferenciat i amb una personalitat pròpia. Cada renúncia pròpia adoba el camí de la marcha triunfal al ritme de la qual desfilen els sectors més reaccionaris, rancis i antivalencians de la nostra societat. Per a frenar aquest procés, els nacionalistes d'esquerres d'Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) volem unir la resistència democràtica i la valencianista; la perspectiva de l'alliberament humà, amb la de l'alliberament nacional.

Model federal asimètric

La construcció d'un País Valencià sobirà comporta l'avanç local de les lluites altermundistes i les resistències a la globalització neoliberal; les resistències socials bastides des dels moviments de defensa del territori i contra l'especulació urbanística; les lluites per la nostra llengua i la recuperació de la nostra identitat nacional; l'aplicació urgent de mesures per combatre la crisi laboral, la falta d'ocupació i d'una vivenda digna, i la precarietat en el treball. Així mateix, aspirem a una nova relació entre els pobles i nacions de l'Estat espanyol per superar el conflictiu, insuficient i confús "estat de les autonomies" tutelat pel franquisme post mortem i somogut per vergonyoses corrupcions polítiques. En definitiva, cal impulsar i trobar el marc de col·laboració amb els pobles i nacions de l'Estat que també vulguen fer possible un model federal asimètric, plurinacional o confederal.

Sobirania, participació, autogestió, socialisme, sostenibilitat i dignitat nacional formen l'eix que mou els nacionalistes d'esquerres d'EUPV, els quals reclamem la modificació immediata de la LOFCA en la perspectiva d'arribar als concerts econòmics solidaris com a fórmula que garantix la suficiència financera i la solidaritat entre els pobles; la rebaixa del percentatge del 5 al 3% per accedir a les Corts Valencianes, igualant-lo a la realitat jurídica i estatutària de la resta d'estatuts d'autonomia "pluriprovincials" en el marc d'una llei electoral justa; l'aplicació del requisit lingüístic per a accedir a la funció pública; el reconeixement explícit en l'Estatut de la denominació de País Valencià per tal de defugir de qualificacions neutres -que no neutrals- i despersonalitzadores, com ara "regió valenciana" "comunitat" o "Llevant"; de la simbologia històrica valenciana i d'una televisió sense fronteres. Apostem alhora per la participació del País Valencià en l'aplicació de les polítiques europees en la nostra terra. Cal desplegar l'article 46 de l'Estatut d'Autonomia mitjançant una llei de comarcalització que elimine els organismes públics provincials i traspasse les seues competències als consells comarcals i a la Generalitat.

Sostenim un nacionalisme d'esquerres, cívic i pluralista, confrontat al nacionalisme espanyol excloent i exacerbat predominant entre la classe que hui ostenta la representació institucional i economicofinancera. És a dir, assistim com a protagonistes actius de la nostra pròpia història a un escenari on es lliuren noves "batalles d'Almansa" contra el poder financer, econòmic, militar, eclesiàstic i mediàtic que exerceix el nacionalisme espanyolista des de Madrid. Ja ho afirmava Joan Fuster: "Una projecció aproximativament 'científica' hauria d'enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l'espanyolisme". I eixa projecció passa necessàriament per una esquerra nacional, plural, alternativa i crítica fins i tot amb la mateixa esquerra.